Haz clic
 

Tres poemes / Francesc Ligorred

 
Portada
Estos poemas fueron publicados, en las versiones catalana y española, en el número 73 de esta revista
Catalán
Español
Maya

CATORZE

para Santiago

per què ens fan somiar
els nostres vicis i l’edat?
és deliciós ser infant
encara que no tothom vetlla
per les paraules suaus
dels més savis amics
d’un jo que sóc jo;
he fet tantes nits de poeta!
al matí és esplèndid,
veig a la gent més lleial, més desperta,
en canvi jo
em trobo cansat i feliç,
mentre els llavis i els ventres
seran, ben segur, massa durs
per a tothom.

CATORCE

para   Santiago

por qué nos hacen soñar
nuestros vicios y la edad?
es delicioso ser niño
aunque no todos velen
por las palabras suaves
de los más sabios amigos
de un yo que soy yo;
he hecho tantas noches de poeta!
cuando amanece es espléndido,
veo a la gente más leal, más despierta,
y yo
me siento cansado y feliz,
mientras los labios y los vientres
serán, ciertamente, demasiado duros
para todos.

KAN LAJUN ( * )

u ti’a’l  Santiago

ba’ax ten ku méntik k-naay
k-k’as ólal, k-já’abil;
jach utz le k-palile’
kex yan maax ma’ tu kanán
u ki’ tzeek
u miatz étail
ten in ténil;
¡u mek’tan ik’en bak’lis ak’ab!
sa’asile’ síil k’ab,
kin uilik sen al ótzil  maak, sen p’ix  ich maak,
tene’
ka’na’anen, ki’mak in uol,
ualak bin u chuchultal
bóxel chi’,chun  nak’
u ti’a’l tu lákal maak.

     
TRENTA-VUIT

para Waldemar

hivern, on ets?
on és el glaç de les matinades?
sé on és l’hivern
sé on és el glaç
però la llum m’atrau
i en Kukulcan em crida
cantant la cançó de la sang;
la pell s’enfosqueix
com els capvespres del poble fosc;
aprendre a caminar
parlant dels vells hiverns
i d’ella que té el front moll
i les galtes vermelles,
callar com els maies
d’aquesta selva plana
quan parlen en silenci i molt baix;
les refineries de petroli
anuncien amb foc
el naixement d’un déu volàtil;
poble meu,
prepara’t per ser penetrat
molt endins
d’aquí a poc temps.

TREINTA Y OCHO

para Waldemar

invierno ¿dónde estás?
¿donde está el hielo de las madrugadas?
sé donde está el invierno,
sé donde está el hielo
pero me atrae la luz
y Kukulcán me llama
cantando la canción de la sangre:
la piel se oscurece
como los atardeceres del pueblo oscuro;
aprender a caminar
hablando de los viejos inviernos
y de ella que tiene la frente mojada
y las mejillas rojas,
callar como los mayas
de esta selva llana
que hablan en silencio y bajito;
las refinerias de petróleo
anuncian con fuego
el nacimiento de un dios volátil;
pueblo mio,
preparate para ser penetrado
muy adentro
de aquí a poco tiempo.

UAXAK LAJUN TU KA’K’AL ( * )

u ti’a’l Waldemar

tu’ux  kula’anech, ich ke’el;
tu’ux yan u lakmaja’ pi’saas;
in uójel tu’ux  kula’an ich ke’el;
in uójel tu’ux yan lakmaja’;
chen ba’ale’ utz tin uich saasil;
ku t’aniken K’uk’ulkan
yétel u k’ayil k’iik’:
ku boxtal o’t’el
chika’an ti’ ok’in  ich u yak’abil kaj;
u kánbalil xínbal
u tzikbalil ti’ uchben ich ke’el;
bey xan ti’ xuna’an, ch’ul u tan pol,
chakpuk’en u p’u’uk;
kin makik in chi’
je’ bix u makik u chi’ chan k’a’axil maya’ uínik,
ku chánbel t’an ti’ ch’eneknakil;
u ch’aj palak ek’jole’en uix
u manab chi’ u to’och’ k’aak’
tu’ux ku síjil u lak’ k’u ti’ oxon;
in uet kajale’ex,
ch’ae’ex a ba u ti’a’l oksaj
ichil a jobnele’ex
ma’ nach u k’in.

     

CINQUANTA-TRES

para Briceida

en el poble gran de Maní
-terres maies de Yucatan-
diuen que tot ha passat;
biix a k’aba?
li vaig demanar
tot baixant al dzonot
a aquella nena maia;
Mercedes in k’aba,
em contesta;
quants anys per aquella resposta,
quants anys des d’aquella resposta,
el temps immens
només és espai.

CINCUENTA Y TRES

para Briceida

en el gran pueblo de Maní
-tierras mayas de Yucatán-
dicen que todo pasó;
biix a k’aba?
le pregunté
bajando al cenote
a aquella niña maya;
Mercedes in k’aba,
me contesto;
cuantos años para aquella respuesta,
cuantos años desde aquella respuesta,
el tiempo inmenso
sólo es espacio.

OX LAJUN TU OXK’AL ( * )

u  ti’a’l  Briceida

ku ya’lale’ laj mani tulákal ba’al
ich u noj kájil Mani
- u lu’umil Mayab -;
bix a k’aba’,
ka’ tin  k’ataj u chi’
le chan xch’upale’,
tan in uémel ich dzono’ot;
x-Mech in k’aba’,
ka’ tu nuktaj ten;
bak’lis tun le nuktale’,
bak’lis tun u chun le nuktale’;
u ma’ p’isbe’en k’in
chen u nat’ kuch.

     
     
* La traducción en lengua maya es de Waldemar Noh Tzec. / Estos Tres poemes (1977, 1986 y 1981) forman parte de la antología A prop de la barana (Catalunya, 2000). Francesc Ligorred es lingüista por la ENAH (México, DF) y ha hecho investigaciones de etnoliteratura en el Mayab en los períodos 1979-1985 y 1993-1999. Ha publicado los libros Consideraciones sobre la literatura oral de los mayas modernos (1990), Paraules de les llengües d’Amèrica (1991), Lenguas indígenas de México y Centroamérica (1992), Abya-Yala. Antologia de literatures americanes (1993), U Mayathanoob ti Dzib / Las voces de la escritura (1997), Presencia catalana en la península de Yucatán (1998) y Mayas y Coloniales (2001). En la actualidad está recuperándose de una grave enfermedad (2006-2007) y  preparando el estudio Los Mayas tienen la Palabra.
     
Fuente: Textos enviados por su autor, el 18 de enero y el 5 de abril de 2008. España.